PENSADORES POLÍTICOS CONTEMPORÁNEOS de Bhikhu Parekh.

PENSADORES POLÍTICOS CONTEMPORÁNEOS de Bhikhu Parekh.

LIBERALS CONSERVADORS

ISAIAH BERLIN
Concepció de l’home: Allò que distingeix l’home de la resta de realitats és la seva autonomia, autonomia entesa com a capacitat individual d’autodeterminarse. D’aquí és desprèn el fet que la seva característica principal és la llibertat. En paraules de Berlin :”l’essència dels homes resideix en que son éssers autònoms i la llibertat és la seva singular i principal característica.” (BP 67)

Degut a que aquesta és la seva principal característica (la llibertat) anar contra la llibertat humana és anar contra la pròpia naturals de l’home, la llibertat és un valor gairebé sagrat, inviolable.

Partint de la base que “no hi ha cap principi més alt que els propis fins d’un individu” (BP 68) Berlin considera que cap valor és un fi en si mateix, només ho serà si els homes així ho consideren. Per tant són els homes els que escolliran sota quins valors volen viure i el fet que sigui cada individu qui esculli la seva forma de vida farà que cadascú triï valors diferents. Valors que poden arribar a ser contradictoris entre sí.

Per aquest motiu Berlin considera que el conflicte és inherent a la vida en societat, ja que el pluralisme (de principis, de valors) és també inherent a la mateixa. Creure que podrem viure algun dia en una societat sense conflicte és un error ingenu.

Concepte de llibertat: La concepció de llibertat és la clau fonamental del pensament polític de Berlin.

Segons Berlin existeixen dos conceptes de llibertat: La llibertat positiva i la llibertat negativa.

Llibertat positiva: La llibertat positiva implica viure d’acord amb allò que ens indica la raó, rebutjar tot allò que vagi en contra de la llibertat. Per fer-ho és necessari implicar-se ens les decisions col•lectives, només poder i voler implicar-se en les decisions que afecten a la societat ens fa lliures. Aquesta concepció de llibertat seria l’equivalent a la llibertat dels antics descrita per Constant.

Llibertat negativa: La llibertat en aquest cas es equivalent a la no interferència dels altres en l’àmbit privat de cadascú, Parekh ens diu que la llibertat entesa així és una questió de grau, com menys obstacles més lliures som i viceversa. Aquest concepte de llibertat marca també una clara separació entre el camp d’allò públic i allò privat. L’important d’aquesta concepció és que els atacs contra la llibertat han de ser atacs expressos d’altres individus o de l’estat, les interferències de la natura no serien atacs a la llibertat, és a partir d’aquest raonament que Berlin no entén les limitacions que ens imposa la falta de recursos com a atacs contra la llibertat. Diu Berlin: “Si un home és massa pobre o massa ignorant per a fer us de la seva llibertat aquesta no s’anul•larà per aquest motiu. Encara té la porta oberta encara que sigui incapaç de franquejar-la” (BP 76)

Per a Berlin aquest últim és l’autèntic concepte de llibertat i té com a únic límit la llibertat dels altres.

KARL POPPER
“La crítica es la sangre vivificadora de todo el pensamiento racional y la base de la objetividad y la imparcialidad. Solo sometiendo nuestras tesis a las críticas de los demás somos capaces de percibir y eliminar nuestros perjuicios y sesgos. Las CIENCIAS POLITICASs naturales ofrecen un conocimiento más objetivo y fiable que las CIENCIAS POLITICASs sociales porque se someten a altos niveles de critica racional” (BP 231)

Popper entén que la recerca de coneixement sorgeix de la necessitat de subsanar problemes concrets, problemes que es resolen mitjançant el sistema de la prova i l’error.
En aquest sentit la filosofia política s’ha de plantejar dos grans qüestions:
1. Quins han de ser els objectius de l’Estat.
2. Quines son les millors institucions per a complir aquests objectius.

Per a respondre a aquestes qüestions Popper intentar desfer el que al seu entendre son dos grans errors de la historia del pensament polític.

El primers d’ells és la creença en que l’Estat s’ha d’encarregar de procurar felicitat als seus ciutadans. Aquest plantejament és erroni bàsicament perquè la felicitat és un factor de caire molt personal i que a l’Estat li seria impossible resoldre. Ens diu que és un objectiu legítim en l’esfera privada però inacceptable en la vida política. El que ha de procurar l’Estat es procurar “la menor quantitat de sofriment possible” (BP 242)

Popper rebutja també la idea de que és possible substituir l’ordre social establert a través d’una proposta revolucionaria y utòpica. (Està pensant bàsicament amb la revolució comunista que planteja Marx tot i que no exclusivament). Addueix 8 raons.

1. Objectius tan utòpics com la justícia total o la igualtat son coses tan abstractes que a vegades no sabem ni que signifiquen ni com treballar per ells.
2. En ser objectius abstractes no ens permeten definir objectius d’actuació reals al cas concret
3. Plantejar directament les finalitats d’un objectiu sense delimitar el camp d’actuació concret és un error
4. A mida que anem implementant determinades polítiques el marc de la teoria deixa de servir perquè no tothom estarà d’acord per sempre amb el objectius inicials.
5. Les teories utòpiques cauen en l’error de creure que l’univers és o pot ser algun dia un tot integrat sense contradicció.
6. La eliminació de determinats mals sempre en genera de nous i per tant una revolució pot generar més mal que el que intenta suplir. “Tota la política ha de consistir en escollir el mal menor” (BP 245)
7. Resulta impossible establir un control sobre totes les relacions socials i per tant resulta impossible construir una societat a on s’elimini el conflicte.
8. La revolució dota d’un enorme poder a l’Estat cosa que pot posar en perill la nostra llibertat i a més pot passar que tan sols substituïm un determinat sistema dolent per un altre amb d’altres mals preo igualment dolent.

Davant aquest rebuig dels canvis revolucionaris Popper proposa que l’objectiu de l’Estat ha de ser la introducció de canvis graduals per a resoldre problemes concrets. Popper considera que al final el primordial objectiu de l’Estat és la protecció dels individus, protecció entesa com a protecció de la vida, la llibertat i la propietat individuals i l’eliminació del patiment i el dolor. Aquesta visió no deixa de ser el trasllat de la seva visió de la ciència a la política “així com ens acostem més a la veritat y progressem científicament eliminant l’error, també ens acostem més a la bona societat y afavorim el progrés social eliminant el patiment humà” (BP 254)

Pel que fa a les institucions que fan possible aquest objectiu Popper ens diu que hi ha dos models institucionals diferents i a més només existeixen aquests dos:
1. Societat oberta: equivalent a democràcia liberal.
2. Societat tancada: equivalent a dictadura.

Popper òbviament es decanta pel primer i el descriu de la següent manera: “la democracia constituye la institucionalización y expresión política del método científico” (BP 250) Per a això calen eleccions lliures i llibertat d’expressió, d’aquesta forma es garanteix la possibilitat de tenir un pensament crític respecte dels governants (llibertat d’expressió) i l’aplicació del mètode de la prova i l’error (eleccions lliures).

Popper insisteix però en no confondre la democràcia amb la regla de la majoria, té molt clar que si una majoria decideix anar contra el pressupòsits bàsics de la democràcia liberal i derivar cap a la tirania o la intolerància tots tenim el dret legítim a oposar-nos. Diu clarament: “estem legitimats a reclamar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants” (BP 251)
Al final però cal dir que Popper és bàsicament, i ho diré en paraules de Parekh i de Caminal, que:

Parekh: “la societat oberta és una versió idealitzada de la democràcia liberal” (BP 253)
Caminal: “Popper és un apologeta de la democràcia liberal obsessionat amb l’avenç dels sistemes socialistes”.

Berlin i Popper son autors complementaris, la lectura dels dos ens ajuda a comprendre les bases del liberalisme conservador

LIBERAL DEMÒCRATA / RADICAL (liberal a fi de contes)

JOHN RAWLS (La teoria de la Justícia)
“La sociedad humana se caracteriza tanto por la armonía como por el conflicto de intereses: armonía porque la cooperación social posibilita una vida mejor para todos los hombres de la que tendría cada uno de ellos si viviera aislado; conflicto, porque cada uno de ellos se interesa ávidamente por asegurarse una parte de los frutos de la cooperación social tan amplia como le sea posible.” (BP 273)

És important tenir aquesta frase com a marc de referència de quines son per a Rawls les dues característiques bàsiques de la societat. És a partir d’aquest marc que Rawls elabora la seva teoria de la justícia.

Per a Rawls la justícia és “la distribució dels drets i deures legals y també de les oportunitats socials y econòmiques que son fruit de la cooperació social” (BP 274) Per tant la teoria de la justícia de Rawls és una teoria de la justícia social.

Assegura Rawls que els termes de la justícia son fruit de l’elecció humana i que per a que la elecció de justícia sigui justa s’ha de subjectar a tres limitacions, a saber:
1. Els principis de la justícia han de ser generals i públics, de manera que vinculin a tots els membres de la societat i esdevinguin principis que ens permetin establir un marc de referència de resolució de conflictes.
2. Degut a que la justícia és un tema moral els principis a escollir han de ser morals, és adir, els homes han de fer abstracció de la seva situació concreta i concebre els principis de la justícia de forma imparcial i desinteressada.
3. Cal tenir en compte que els homes no son, com deia Kant, intel•ligències pures, i que tenen desitjos y capacitats diferents.

Rawls intenta escenificar aquests tres principis amb la vella tècnica del contractualisme (heretada de Hobbes, Locke i Rousseau), el seu contracte de justícia és el següent:

L’home, en la posició original, es troba rere un vel de ignorància que li impedeix saber quina serà la seva posició social en el futur, és en aquest punt a on s’han de fixar les condicions de la justícia. Sota aquestes restriccions els homes convindran en una distribució igualitària de tots els bens primaris, entenent per bens primaris la llibertat, la riquesa, els ingressos i les oportunitats. Així doncs tenim tres punts bàsics:

1. “Tota persona ha de tenir igual dret al més extens sistema de llibertats bàsiques iguals compatible amb un sistema de llibertat similar per a tots” (BP 283) Rawls entén per llibertats bàsiques llibertat política, llibertat de consciència, llibertat de la persona i dret a la vida i llibertat davant l’arrest i la incautació arbitràries. Exclou expressament el dret de propietat.
2. Els càrrecs i posicions ha de ser oberts a tots sota les condicions d’una equitativa igualtat d’oportunitats
3. “Les desigualtats socials i econòmiques han d’estar dirigides cap al major benefici dels menys afavorits” (BP 283)

Aquestos tres punts s’ordenen de forma jeràrquica en tant que Rawls entén que el primer te preeminença sobre els altres dos i que el segon no pot ser sacrificat en nom del tercer. Això vol dir que el més important son les llibertats bàsiques i que “el principi de igualtat d’oportunitats no pot ser sacrificat a canvi de possibles avantatges per als menys afavorits” (BP 286)


¿Quin és doncs el sistema institucional més just per a Rawls? Ha de complir les següents característiques:
• Hi ha d’haver una autoritat legislativa que sigui representativa i que adapti les decisions per la regles de la majoria inspirant-se en el principis de la justícia.
• Tots els ciutadans han de tenir dret a:
o Participar políticament
o Tenir els mateixos drets polítics
o Tenir igual accés a la informació sobre temes polítics
o Tenir igual accés a la proposició d’alternatives per a l’agenda política.
o Igualtat d’accés a l’educació i la cultura.
o Tenir garantits uns ingressos mínims.
• El govern té 4 funcions bàsiques:
o Adjudicació: “Manteniment del sistema de preus a un nivell d’eficaç competitivitat” (BP 290)
o Estabilització: “Consecución del pleno empleo” (BP 291)
o Transferència: Garantia d’un salari mínim
o Distribució: “conservar una igualdad aproximada entre las cotas distributivas a través de los impuestos y los ajustes necesarios de los derechos de propiedad” (BP 291)

Nota personal: això es una barreja de democràcia participativa i drets socials, l’Estat del Benestar vaja.

Finalment és interessant la distinció que Rawls fa entre obligacions polítiques i deures morals. Per Rawls la participació política no és obligatòria per al ciutadans (“un ciudadano medio puede no tener obligación política alguna” BP 293) Però els ciutadans si tenen deures naturals i “un dels deures fonamentals és el deure de justícia” (BP 295) que consisteix en recolzar aquelles institucions justes existents i rebutjar totes aquelles situacions injustes, incloses lleis. Això el porta a justifica la desobediència civil amb tres limitacions concretes:
1. “S’ha de dirigir contra actes de injustícia clars i substancials” (BP 297)
2. “Només s’hi haurà de recórrer un cop que els mecanismes legals de la justícia o el recurs a la majoria hagin resultat ineficaços” (BP 299)
3. “És important que les minories siguin conscients de que, al igual que amb qualsevol altre dret, l’exercici del dret a dissentir està limitat pel similar dret dels demés” (BP 299)

SOCIALISME DEL SEGLE XX (L’ESCOLA DE FRANKFURT)

HERBERT MARCUSE
La essència humana deriva de la història, l’home és un ser que s’explica per la seva història, en paraules de Marcuse: “l’essència humana pot ser definida en la història i només en la història” (BP 142) Per veure quina és aquesta essència cal fer tres coses.
1. Fer un profund anàlisi de les lluites històriques passades i presents.
2. Fer una valoració de les concepcions passades i presents de la vida bona.
3. Ajudar-se de les investigacions filosòfiques i científiques.

Raó, llibertat i felicitat són, en opinió de Marcuse, els tres elements claus per entendre l’essència humana. La llibertat té tres components bàsics:
1. Un és lliure en tant que “és capaç de crear un espai entre ell i el món, de distanciar-se o separar-se de la proximitat d’allò donat i decidir lliurement la seva resposta” (BP 146)
2. L’home és lliure amb els demés, és a dir, que és lliure en tant que és capaç de cooperar amb els altres, de participar en els assumptes públics i d’acceptar les decisions de la comunitat.
3. Finalment cal entendre la llibertat com la capacitat d’autodeterminació, autodeterminació entesa com “que un individu formuli els seus objectius lliurement, dirigeixi les seves activitats, determini l’ús de les seves capacitats i configuri els seus propis pensaments creences i sentiments” (BP 146)

Aquesta última idea de llibertat (entesa com a autodeterminació) s’oposa a la idea de dominació que apareix quan “les metes i objectius d’un individu i els mitjans per aconseguir-los li són prescrits i aquest els realitza com a quelcom imposat” (BP 147)

La llibertat no està en disputa però amb la idea d’autoritat, segons Marcuse autoritat i llibertat han d’anar de la mà i per a Marcuse van de la mà quan “els ciutadans lliures participen en la direcció dels assumptes públics, formules els seus propis objectius col•lectius i exigeixen al govern que els acompleixi” (BP 150)

El concepte que Marcuse té de felicitat és basa en la creença, heretada de Freud, que la psique humana es composa de eros (afirmació de la vida) i thanatos (principi de la destrucció). Per a Marcuse existeix una relació dialèctica entre aquests dos conceptes. No s’ha de confondre però la idea marcusiana de l’eros amb una defensa del sexe sense restriccions. Per a Marcuse el significat d’eros va “des de l’amor als simples plaer físics fins a l’amor a la veritat, la bellesa i la bondat” (BP 151) La felicitat per a Marcuse és la recerca de l’eros i la seva imposició sobre el thanatos.

Marcuse considera que cal buscar constantment la integració en un tot de eros i logos (raó), al seu entendre el logos no és i no entén perquè ha de ser millor considerat que l’eros, Marcuse entén que s’ha de intentar integrar-los. “El seu objectiu és obtenir una unió de la nova sensibilitat amb una nova racionalitat y desenvolupar tant una concepció sensual de la racionalitat com una concepció racional de la sensualitat” (BP 154)

Per a Marcuse la llibertat i la felicitat son dos drets evidents de l’home i cal que es pregunti per ells. Un home només pot donar suport a un sistema que potenciï la seva llibertat i felicitat o com a mínim que aspiri a elles. Un sistema racional ha de complir aquestes dues condicions, si no ho fa aquest sistema ha de ser derrocat per via revolucionària. En aquest sentit Marcuse opina que “la societat de classes es basa en la dominació material i pressuposa necessàriament la dominació ideològica, la seva eliminació és una condició primordial per a l’autodeterminació humana.” (BP 148) Per ser un fre a la llibertat i per ser causa de la dominació dels homes ha de ser enderrocat via revolució.

Marcuse sap molt bé que la revolució implica violència, i no en té una concepció positiva de la mateixa, tot i així addueix que la violència no és l’únic mal del món, altres mals com l’explotació, la gana, la dominació són altres formes del mal i només per la via de la violència es pot acabar amb elles. A judici de Marcuse “el rebuig abstracte i apriorístic de la violència no te sentit, ja que la elecció en qualsevol context històric es planteja sempre entre dues formes de violència, entre la violència de la societat establerta i la revolucionaria” (BP 157)

CRITICS DE LA DEMOCRÀCIA LIBERAL

LIBERAL REPUBLICANA: HANNAH ARENDT
“La vida política, al igual que los asuntos humanos en general, es un terreno de opinión. No hay verdades políticas de las que quepa esperar que una comunidad política se conciencie. Los hombres situados en lugares diferentes ven el mundo desde perspectivas diferentes llegan a conclusiones diferentes.” (BP 23)

Per a Arendt l’home és l’únic ser de la natura que té la capacitat de ser lliure, una llibertat entesa no com a capacitat d’escollir sinó entesa com la capacitat per transcendir d’allò que li ve donat i començar quelcom nou, en paraules d’Arendt “el hombre es el único ser capaz de interrumpir los procesos naturales y sociales y de empezar por sí mismo otros nuevos.” (BP 25)

Segons Arendt l’home pot desenvolupar 3 tipus d’activitats, a saber:
LABOR: “son totes aquelles activitats el motiu essencials de les quals es atendre a les necessitats de la vida” (BP 26), a la supervivència en definitiva. (activitats tals com menjar, beure, vestir-se, dormir etc...)

TREBALL: “son totes aquelles activitats en que l’home utilitza els materials naturals per produir objectes duradors que van des dels objectes d’ús corrent fins a obres d’art” (BP 27) (construcció de cadires, cases, eines, però també composar música o pintar un quadre)

ACCIÓ: En el seu sentit més ampli significa l’acció humana que es capaç de prendre la iniciativa, de transformar quelcom, de crear alguna cosa nova. Si recordem la idea de Arendt d’allò que distingeix a l’home l’acció seria “el tipus d’activitats en les que l’home compleix la promesa inherent al seu naixement i actualitza la seva capacitat per començar quelcom nou” (BP 28) (el llenguatge seria l’acció més bàsica, la política la més complexa)

Arendt entén que la comunitat política existeix en tant que els ciutadans que la componen estan activament compromesos amb la mateixa, d’aquesta manera la participació no és un requisit bàsic de la política en general però si per a que existeixi una comunitat política digna d’aquest nom. Afirma Arendt “La comunitat política només existeix quan la majoria dels ciutadans estimen la vida pública, valoren els assumptes públics més que els seus propis interessos privats i prenen part activa y continua en la direcció d’aquestos.” (BP 32)

La relació entre govern i ciutadania també és particular en Arendt, ja que no creu en la relació governants-governats, al seu entendre aquesta relació de subordinació no té sentit. Considera que govern i ciutadania són interdependents, que sense el suport del poble el govern està mancat de poder i que al poble sense iniciativa política li falta direcció. De la mateixa manera que creu que el govern és un iniciador o un guia també creu que la llei no és un imperatiu sinó una directriu, al seu entendre “la direcció del comportament humà i no la imposició de sancions és l’essencial de la llei. Les lleis es poden concebre millor com a acords col•lectius.” (BP 36) Així doncs al no ser les lleis un imperatiu no poden ser obeïdes sinó simplement recolzades o rebutjades, cada ciutadà a de decidir si una llei mereix o no el seu recolzament. ”Només el nen o l’esclau obeeixen; el ciutadà decideix lliurement si una llei mereix o no el seu recolzament” (BP 37)
La comunitat política que Arendt proposa és anomenada Estat conseller (Estado consejista), aquesta comunitat política ha de ser essencialment participativa, construïda de baix a dalt i no de dalt a baix, s’ha d’articular sobre un principi federal. Un estat composat de diverses repúbliques. Un estat on (de forma similar a com ho van imaginar Marx, Poudhon o Bakunin) els consells de veïns son les unitats bàsiques a on els veïns es reuneixen i tracten temes, no d’àmbit local, sinó temes nacionals, escollint delegat a l’assemblea del barri, posteriorment a la de la regió, d’entre aquests surten els representants de la república fins que en l’últim estadi s’escullen els representant de la nació. Proposa un tipus de democràcia republicana o participativa.

LIBERAL MARXISTA: C.B. MACPHERSON
Per a Macpherson tota teoria política és una teoria producte de la seva època i te una naturalesa temporal, per tant és valida només per al tipus de societat a on es desenvolupa. Macpherson considera que el no contextualitzar les teories polítiques en el seu marc temporal condueix a dos errors greus:
1. S’apliquen a societats anteriors categories que només són valides i tenen sentit en el present i sovint això porta a greus mal interpretacions.
2. Pretendre establir una teoria sense tenir present el marc temporal al que cal acotar-la sovint porta a descriure determinades posicions com a universals quan són simplement producte del temps en que s’elaboren.

La clau per realitzar una bona teoria política segons Macpherson rau en 4 punts bàsics:
1. Cal tenir present que els problemes bàsics d’una teoria política venen donats per la seva època.
2. Tota teoria política descansa sobre diversos supòsits bàsics, no sempre explicitats que la limiten.
3. La forma correcte d’interpretar una teoria política es veure la sort que han tingut els seus supòsits bàsics, analitzar quina és la importància que li han donat d’altres autors i veure quina és la seva vigència.
4. Una teoria política és més satisfactòria quant més penetra en la societat del seu temps.

La teoria política de Macpherson pretén dues coses: 1) desenvolupar una teoria de l’home i 2) explicar el caràcter de la societat i l’estat moderns.

Per a Macpherson l’home es distingeix de la resta d’éssers per la seva capacitat d’autogovernar-se, l’autogovern s’entén com la capacitat d’escollir els nostres propis objectius i de desenvolupar les activitats que ens permetin complir-los. Això porta a Macpherson a assegurar que “l’home és l’únic ésser del mon que té capacitat d’elecció i voluntat. Per tant, en un fi en si mateix i no ha de ser utilitzat com un mitjà per altres homes. Amb totes les seves dificultats això en el fons equival simplement a la afirmació de la dignitat de l’home.” (BP 100)

Per a Macpherson la democràcia no és només un sistema de govern sinó que es també un model de societat que es basa “no només en el principi d’un home un vot sinó també en el de un home un dret igualment efectiu per a viure d’una forma tant plenament humana com es pugui desitjar” (BP 103) La societat serà més democràtica com més sàpigui desenvolupar el desenvolupament de les capacitats dels seus membres. De la mateixa manera el poder d’un home serà mesurat en funció de les majors o menors restriccions a exercir les seves capacitats. Existeixen dos tipus de restriccions a les capacitats: les naturals i les socials, d’entre les socials se’n han de distingir tres:
1. La falta de mitjans de vida adequats
2. La falta d’accés als mitjans de treball
3. La falta de protecció contra les intrusions dels demés, limitació que es supera garantint a tots el dret a la vida, la llibertat i la propietat.

Precisament d’aquest últim supòsit arrenquen els mals del sistema capitalista ja que protegeix especialment el dret de propietat en detriment dels altres dos. Sobretot perquè en el sistema capitalista el poder deriva de la propietat i això fa que en les societats capitalistes hi hagin dos tipus d’individus, aquells que posseeixen el mitjans de producció i aquells que son posseïts com a mitjans de producció. Macpherson ho expressa de la següent forma: “com la desigualtat de poder suposa el desigual desenvolupament de les capacitats i la desigualtat en el grau d’autogovern, en essència això equival a una desigualtat dels homes en la seva humanitat. En la societat capitalista alguns homes son humans mentre que la resta son reduïts a la condició de mercaderia.” (BP 106)

Com Macpherson considera que la idea de propietat és la que caracteritza la societat capitalista en fa un anàlisi i desvetlla 4 grans diferències entre el concepte modern i pre-modern (anterior al S.XVII) de propietat:
1. Abans del segle XVII la propietat era entesa en un terme ampli i es referia tant a coses material com immaterials, un podia ser propietari d’unes terres o d’un objecte al mateix temps que ho era de la seva vida, la seva llibertat o les seves idees. Amb l’ascens de la societat capitalista tan sols va sobreviure la idea de propietat material.
2. Abans la propietat incorporava tant el dret a excloure algú de l’ús d’una cosa com el dret a no ser exclòs de l’ús de la mateixa, és a dir que tant propietari era aquell qui podia excloure algú com aquell a qui no excloïen. El capitalisme tan sols va acceptar la propietat com la capacitat d’excloure a algú.
3. El sentit pre-modern de la propietat no requeria de la capacitat de vendre una cosa per poder-te’n considerar propietari.
4. El dret a arrendar era suficient para ser considerat com un dret de propietat, ara cal que es tingui dret de venda per ser-ne propietari.

Macpherson considera que cal tornar a ampliar el concepte de propietat a les coses immaterials com la vida, la llibertat o el desenvolupament de les capacitats humanes i que els drets, degut a l’enorme èxit que é la paraula en les societats capitalistes, haurien de ser considerats com propietats, així en comptes del dret a un habitatge digne els homes tindrien la propietat sobre el seu dret a un habitatge digne per exemple.

Finalment Macpherson creu que la democràcia ha de ser participativa, dissenya un sistema similar al de Arendt, un sistema piramidal a on el poder estigui a la base, s’escullin els representants per estadis, des de la base cap a munt i que els representant estiguin subjectes a mandat imperatiu i siguin substituïbles.
Un últim apunt interessant sobre Macpherson es que no considera la democràcia liberal com a la única democràcia possible sinó que creu que també poden existir la democràcia comunista i la democràcia tercermundista. Segons ell “la societat comunista aspira a la plena l’autorrealització de tots els seus membres. Si es defineix el terme democràcia en el seu sentit mes ampli i s’utilitza per referir-se a un determinat tipus de societat, aleshores una societat comunista pot ser considerada una societat democràtica. Almenys mentre es mantingui fidel als seus principis.” (BP 120) Pel que fa a la democràcia subdesenvolupada o tercermundista Macpherson considera que esta basada en el model de Rousseau ja que “tots els seus membres comparteixen objectius col•lectius i la voluntat general resultant s’articula y es duu a terme per mitjà d’un partit polític dominant.”