gestion publica

PÀGINA: 1-5

TEMA 1: Estat de Benestar:

1.1 Evolució de l’Estat de benestar:
L’estat de benestar és una forma determinada d’intervenció social i econòmica que porten a terme alguns estats lliberals i democràtics contemporanis.
En l’estat de benestar normalment hi ha economies de mercat i democràcies pluralistes.
L’estat de benestar impedeix que les economies capitalistes entrin en situació de crisis i legitima en si mateix l’existència del estat.
L’estat del benestar és un fenomen relativament recent que te els seus orígens a finals del segle XIX.

• L. Blac: va ser un dels primers que va dir que s’havien de formar ministeris de treball i que per tant, des de l’estat s’havien de preocupar del estat del treballadors.
• V. Stein: era un jurista que va defensar el sufragi universal, l’existència de partits polítics i l’ intervenció dels partits polítics en el sistema. Va inventar el concepte d’estat social.
• Wagner: va crear la llei del creixement de l’activitat pública. Aquesta llei deia que el creixement de la despesa pública es produiria a un ritme més que proporcional al creixement de l’economia dels estats. Va dir també, que l’ampliació de les estructures del estat es materialitza en un creixement de l’administració pública. També va dir, que les necessitats públiques es financen amb un impost progressiu.
• Heclo: el 1981 va fer una classificació/distinció de l’evolució del estat del benestar, aquesta classificació la va fer dividir en 3 fases/ etapes més una fase (crisis) que no la va fer ell.

1) Experimentació (1870):
S’inicia amb la república de Weimar i amb la de Bismark. Fins aquest moment els estats desenvolupaven molt poques funcions (seguretat, relacions exteriors, diplomàcia, defensa..). La única cosa que pretenia mantenir era la seguretat. A partir d’aquest moment, hi ha un canvi de paradigma del que ha de ser la seguretat.
Apareix un descontent per part de la societat i comencen haver problemes socials greus.
Apareix la necessitat de mantenir la pau social. Respecte aquesta necessitat, trobem diferents respostes: una d’aquestes deia que s’havien de garantir uns drets mínims per a tots el ciutadans (Bismark); una altre resposta, era la de garantir una espècie de seguretat social que garantís les necessitats vitals, que eren molt mínimes en aquell moment (Bismark).

2) Consolidació (1930):
Aquí podem parlar de 2 exemples diferents: 1. els EEUU (New Deal), 2. Suècia (compromís social).
1. El New Deal dut a terme per Rossevelt, es basa en aplicar les teories econòmiques de keynes i per tant, reconeixia el paper del estat dins de l’economia. El que s’havia de fer era intervenir, fer polítiques públiques, etc. on l’estat fos molt més actiu.
2. Pel que fa a Suècia, el compromís social consistia en un acord entre els diferents agents socials (estat, sindicat, agents econòmics), per garantir els drets i posar en marxa polítiques de seguretat social.

3) Extensió (1950-1970):
Despeses de la II Guerra Mundial hi ha una situació complicada a Europa (mitjans productius inservibles, etc.). Per tant, s’entén que els EEUU han d’intervenir per restaurar la situació que hi havia.
L’informe Beverdge (1942) va presentar al parlament angles un informe sobre la seguretat social. Aquest informe, el que feia era recomanar per primera vegada que pareixes/ es crees un sistema de seguretat social que es finances/ es pagues a partir de cotitzacions/ aportacions dels treballadors amb una caixa comuna. Per tant, diem que va ser el document que va donar lloc a la seguretat social, com a tal. Aquest informe el que feia era establir un estàndard mínim de serveis a tots els ciutadans. A finals dels 60, 70 es va arribar a la conclusió que l’estat era imprescindible per garantir la pau social (que no hi hagués revolucions internes) i el creixement econòmic.

4) Crisis (1980):
L’any 73 hi ha una crisis econòmica generalitzada i darrera d’aquesta crisis arriben al poder tota una sèrie de líders polítics que comencen a posar en dubte el paper del estat de benestar. Es posa en dubte la lògica del funcionament del estat de benestar. Consideren que l’estat ha crescut massa. Aquestes crítiques del estat del benestar no venien només dels neoliberals, sinó també dels neomarxistes.
Els neoliberals diuen que l’estat és una estructura poc eficient i eficaç, diuen que tot allò que fa el mercat o fa més bé, que si ho fes el estat. Diuen, que l’estat no aporta riquesa a la societat, es a dir, que és improductiu i que té una condició antieconòmica que impedeix el desenvolupament de l’economia a la societat. En definitiva, diuen que l’estat a crescut massa i que ha acabat invadint tots els àmbits de la vida, negant en determinants moments les llibertats individuals i per tant, s’havia de retallar la mida dels estats.
Els neomarxistes deien que en algun moment hi hauria una greu crisis fiscal perquè l’estat del benestar no busca acabar amb el sistema de mercat i no tendeix a acabar amb les tendències de la superproducció. Per tant, creixerà l’atur i es necessitarà més finançament i això portaria a una espècie de cercle que no se’n podria sortir (no hi haurien diners per finançar-lo).
Offe i Habermas diuen que hi havia un problema de legitimitat, perquè ni es podien retallar els serveis públics, ni es podien mantenir els estàndards mínims que s’estaven aportant.

1.2 Tipologies de l’Estat de benestar:
Esping- Andersen va considerar realitats diferents dels estats de benestar, és a dir, que no tots ells seguien els mateixos paràmetres i per tant, no eren iguals. Va identificar 3 criteris per distingir-los:
- Estat-mercat: a cada un dels estats es configura una relació entre qui ha de procurar els serveis als ciutadans: o l’estat o el mercat.
- Desmercantilització: en els diferents estats podran haver-hi diferents graus pels quals el mercat presti o no un determinat servei públic.
- Grau d’intervenció social: de l’estat en l’estratificació social.
A partir d’aquest tres criteris, es distingeixen 3 tipologies d’estat de benestar:
1) Estat de Benestar Liberal:
- Prima el mercat, l’estat intervé poc en la societat i l’economia.
- Grau de desmercantilització baix.
- Poders públics intervindran poc.
Model dels països Anglosaxons: EEUU
2) Estat de Benestar corporativista:
- Cert equilibri entre el mercat- Estat: intervé aplicant algunes limitacions al mercat.
- Desmercantilització, l’estat ha intentat treure del mercat alguns sectors públics.
- Certa intervenció social, perquè no s’allunyen gaire les diferents classes socials (rics- pobres). Els ciutadans poden triar anar a l’estat o el mercat (sanitat pública o sanitat privada), volen evitar que les classes socials desfavorides es trobin en situació d’exclusió.
Model Europeu Continental: Alemanya, Àustria.
3) Estat de Benestar Socialdemòcrata:
- Èmfasis en l’estat. Aquest estableix el funcionament de la societat i no l’estableix el mercat.
- Alt nivell de desmercantilització, la major part dels ciutadans no han d’anar al mercat a buscar els serveis públics, sinó que és l’estat qui els presta.
- Té una intervenció en el sistema d’estratificació social. Intenta buscar una igualtat social entre els individus.
Model dels països nòrdics: Suècia, Dinamarca.
4) Tipologia Mediterrani o Familista (aquest no el recull l’autor):
- Equilibri Estat- mercat. L’estat presta els serveis públics però el funcionament del estat no seria possible si determinades parts de la societat no assumissin determinants càrrecs (la dona amb el cuidat de la família).
- Cert grau de desmercantilització.
- Grau baix d’intervenció social, ja que, no busca reduir distàncies.
Model: Espanya, Itàlia, Grècia, etc. Cert nivell de desmercant. Hi ha funcions que assumeix la família (la dóna es fa càrrec de la família), i en el 2 i 3 l’Estat s’encarrega d’això, i en el 3 molt. Existeix cert equilibri entre Estat – mercat, grau baix d’intervenció social i hi ha desmercant, però no excessivament, ja que la dóna assumeix el paper família.

MONXI: DE LA PÀGINA 6 A LA 10.

1.3 BASES ECONÒMIQUES DE LA INTERVENCIÓ ESTATAL. FALLIDES DE MERCAT I LÍMITS DE LA INTERVENCIÓ PÚBLICA
Els economistes justifiquen la intervenció de l’Estat quan es produeixen fallides al mercat.


FALLIDES DE MERCAT

1.- Béns públics:
Béns públics: El gaudi del qual no és individual i el seu consum és no rival. No podem distingir qui es beneficia i per tant, no es pot establir un preu.
Exemple  un far, un cop l’has posat és indiferent el nº de vaixells que l’utilitzin.

2.- Externalitats:
Són efectes que produïm sobre el mercat que no està incorporat al preu.
Externalitat positiva  educació
Externalitat negativa  contaminació

3.- Monopolis naturals:
Són aquells serveis que tenen costos marginals decreixents i que generen economies d’escala. És a dir, són serveis que produeixen un efecte important i no exigeix un gran cost tenir més clients. El cost està en fer-ho.

4.- Informació asimètrica:
No tots els agents que intervenen al mercat tenen accés a la mateixa informació.
Exemple clàssic  asseguradores de cotxes  si assegurar el cotxe no fos obligatori la gent no l’asseguraria i només ho farien els que anessin a tenir accidents (selecció adversa).
Quan es produeix alguna d’aquestes fallides, l’Estat pot intervenir (idea vàlida fins als 70’s).
La premissa errònia és que si tenim: un MERCAT IMPERFECTE on intervé un Estat (PERFECTE) que el que fa als límits de la intervenció pública no hi ha una teoria exacte

- 1ª crítica: Funcionament de la democràcia directa (sufragi universal), on les eleccions no són més que una suma de les preferències individuals i aquesta suma no donarà sempre un resultat exacte (teoria de l’elecció pública, PÚBLIC CHOISE).
De vegades, la visió individual és més justa que una perspectiva general, sino, se n’afavoreix només un grup. Perquè a vegades, les majories s’equivoquen.
La democràcia directa, implica igualtat entre els votants (un home, un vot). A vegades, qui controla els medis de comunicació pot influenciar en el vot ja que hi ha individus amb capacitat d’influència sobre els altres.
El recompte de vots no és neutre, ja que en el propi funcionament es troba la imperfecció.
- 2on. grup de limitacions: Són formes representatives de govern.
Els polítics també tenen preferències i que intervindran en el procés elaborador de les polítiques públiques. Els polítics estan sotmesos a influències, de vegades de forma transparent i a vegades. Els sistemes de representació consisteixen en el polític i elector només es veuen cada 4 anys i entre tant els polítics fan el que volen. A més, el polític ha de ser capaç d’escollir la millor opció, cosa que no passa.

- 3r. Burocràcia: Les burocràcies són incompetents, gasten molts diners i generen despesa pública en funció dels seus interessos. L’estructura burocràtica de l’Estat impedeix el seu bon funcionament. Es critica la rigidesa de la burocràcia, i aquests crítics diuen que el mercat es millor perquè és flexible.

- 4t. Descentralització: El fet de descentralitzar fa que la visió de l’Estat sigui menys òptima.
Descentralitzar competències provoca externalitats. Si descentralitzes tindràs problemes per valorar qui es beneficia i el cost dels serveis públics. Provoca falta de comunicació entre les diferents comunitats, i això genera problemes.

- 5è. Efectes de les regulacions: Encara que l’Estat reguli de bona fe, no sempre les regulacions tindran l’efecte buscat. A més, els ciutadans s’anticipen i busquen una manera d’evitar-la (ex: es fa el carnet per punts i es crea un mercat de compra de punts). Es canvia el comportament (ex: el govern diu que s’ha de fer contracte indefinit després del 3r. contracte, ja que moltes empreses, després d’aquest, acomiaden).
Aquestes limitacions feien que apareguéssin els qui volen retallar l’Estat i d’altres que volen reformar-lo.

1.4 ADMINISTRACIÓ PÚBLICA TRADICIONAL I NOVA GESTIÓ PÚBLICA (New Públic Management).
Organitzacions burocràtiques molt organitzatives. A partir dels anys 70 hi va haber una crisi que va fer que es plantegessin que feia falta canviar l’Administració Pública.

1.- Apareixen teòrics que diuen que s’ha de canviar la forma de funcionament de l’Administració Pública. Diuen que el problema està en la manera de com es va dissenyar la monarquia (el poble no és d’esquerra o dreta, sino que és de d’Administració Pública en general).

2.- El que s’ha de fer és reduir, fragmentar la gran maquinària pública. Un exemple és Hisenda, que es separa de l’Estat, l’Agència Tributària. S’han de crear competències entre les unitats més petites, ja que la competència és la que fa millorar. (Ex: Universitats a Anglaterra, metges a França...)

3.- Professionalment l’Administració Pública  No només hi ha funcionaris, si no que arribava gent a l’Administració no preparada, de rebot. Apareix la figura dels alts directius dins l’Administració, la gerència.

4.- Indicadors i estàndars de provisió de serveis públics. Volen establir indicadors per evaluar els serveis públics.

5.- Introducció de mecanismes de control i seguiment, ja que ha d’existir un control en la legalitat, però no en la qualitat.
6.- Incorporació dels models pròpis del sector privat. Es vol comptabilitzar control econòmic, un control de la despesa.

7.- Incorporació del concepte client. A l’Administració Pública tradicional es parla del contribuent, i a partir d’ara, es busca parlar de clients.


2.- POLÍTICA PÚBLICA
La intervenció de l’Estat es manifesta a través de les polítiques públiques.
POLICY  Polítiques Públiques
POLITIC  Eleccions, etc.

Política Pública:
- Meny, Thoenig 1992  Una política pública és el resultat d’una autoritat investida de poder públic i de poder interglobal.
- Dye 1992  La política pública és tot allò que els govern decideixen fer o no fer.

Pàgines 11-15 Montse

Elements que convé destacar:
- Presència d’una autoritat pública i de govern.
- Concepte de decisió: La segona definició recull que el no fer també és una política pública. Ex: Fins els anys 80 es buscava una família nombrosa, a partir de llavors, fins a mitjans dels 90 les polítiques de famílies van desaparèixer o es van reduir per l’arribada dels socialistes que buscaven altres objectiu per la dona.

Els experts han distingit dos element:
-OUTPUTS: Resultats
- OUTCOMES: Conseqüències

2.2 Teories sobre les polítiques públiques

Hi ha dos corrents: racionals/ irracionals, optimisme/pessimisme

FINALITAT
DEDUCTIU INDUCTIU
Prescriptiva Policy anàl•lisis Incrementalisme
Descriptiva Elecció racional Anal•lisi de polítiques públiques

* Policy anlisy: mètode deductiu amb finalitat prescriptiva, buscar dir a l’ administració pública com ha d’ actuar desde la norma general al cas concret.

Hi ha solucions correctes que son neutres i les altres que són menys correctes. Busquen la sol•lució òptima.
PPBS: Pressupostos per programes. Aquests van aparèixer com a mecanisme de control pressupostari a EEUU. Buscaven assignar partides pressupostàries de manera clara i concreta. Planteja un escenari de sol•lucions possibles on tenim tota la informació al nostre abast. El resultat dependrà de la planificació i la programació.

-Inconvenients: És impossible tenir tota la informació. No té en compte que les administracions desenvolupen lògiques pròpies. Nega l’existència de la varietat política i es fonamenta en excel•lència tècnica. Posteriorment es van donar compte dels errors i van començar a tenir en compte varietats polítiques.

* Incrementalisme (Lindblom): És una crítica al policy anàlisis.
El racional absolut no existeix. Les Adm. Públiques i els governs no es comporten de manera racional.
- Inductiu: Estableix la norma general desde un cas concret.
- Prescriptiva: Busca dir el que han de fer els governs.
A les Adm. Públiques s’actua en un escenari de recursos limitats, hi ha límit de temps, en concret el decisor públic més que la Adm. Pública. Tenen límit de personal i d’informació. Decideixen en escenaris de gran incertesa.. El decisor públic buscarà millorar la seva situació (muddling through: sortir del pas). Incrementar la seva situació. El decisor públic no valorarà els recursos necessaris. Anirà incrementat per millorar.
Parteix d’ analitzar un cas concret per arribar a la norma general d’ observacions successives de la política pública per valorar resultats. És un teoria molt intuïtiva, és a dir molt fàcil d’ entendre.
Lindblon no pretén només descriure, diu com ha de funcionar l’Administració pública. Va basar la seva teoria en les polítiques públiques i va incorporar l’aspecte polític. Recollia el procés de com els grups intenten influïr en l’aplicació de la política pública.
Exemple: Congresista que li entren els membres del lobbies al despatx.

Va dividir l’incremtalisme per salvar crítiques:
- Incremetalisme anàl•lisis: descripció
- Incrementalisme policiy: teoria més prescriptiva

Linblon diu que la adminstaració pública funcionava així hi havia de funcionar així.

* Elecció racional: Public Choice
Agafa les teories pròpies de l’ economia i les aplica als esdeveniments polítics. Parteix de que la política es regeix per les mateixes normes que l’economia. A la societat els individus, polítics i tots els agents que intervenen el que volen es aconseguir més beneficis.
- Downs: Teoria econòmica de la democràcia ( any 57)
-Olson: Lògica d’elecció col•lectiva ( any 70)

Downs

Busca teories, recogeix formules que recullen comportaments dintre de la democràcia. Agafa avantatges i desavantatges d’ anar a votar, etc.
Es difícil de portar, hi ha dos parts:
-Comportament individual
-Com s’ han d’ aplicar les teories públiques per convertir-les en mercat

Hi ha determinades empreses que compren drets entre elles per contaminar.
Una empresa contamina X i el que no contamina ho pot vendre, les empreses contaminaran menys per poder vendre els drets ( teories politiques).

Olson

Va explicar com es comporten els grups i com es comporten els individus quan actuen dins d’ un grup.

Free-ryder: ( polison “ gorron” )
Ex: obrer no sindicat.
Utilitza tècniques econòmiques per explicar el que passa en política, inicialment nomes volia explicar que la política es podia adaptar al mercat. Van fer politiques públiques que modulaven el comportament dels individus: ( Exemple : contaminació). Politiques que busquen incentivar perquè els individus es comportin de una determinada manera.

ANALISIS DE POLITQUES PÚBLIQUES

Desenvolupat desde la ciència política i sociologia.
Dos línees d’ anàlisis:
1. Contingut
2. Procés

1.- Contingut- Lowi
Desenvolupa el contingut de les politiques. No es la política la que determina les politiques públiques, sinó al inrevés. Les politiques publiques es desenvolupen a l’ arena( espai no físic on interaccionen els diferents actors que formen una política pública). Les arenes donen lloc a xarxes( network) que son les interaccions entre els actors, es el conjunt d’ actors( sindicats, ministeris, etc).
Lowi caracteritzava les arenes, diu que els actors la protegeixen, evitaran que accedeixin nous autors, i es reconeixen legitimitat mútua.


-------16-20----------
INTENSITAT DE LA COERCIÓ

DIRECTE REDISTRIBUTIVES REGLAMENTARIES
INDIRECTE CONSTITUTIVES DISTRIBUTIVES
INTENSA SUAU
La preocupació de Lowi era veure com afecten les polítiques als ciutadans.
• Distributives: Polítiques per les que l'estat distribueix drets, serveis i béns. Poc problemàtiques (otorgament de llicencies)
• Reglamentaries: Efecte directe sobre el ciutadà. Regular aspectes dels ciutadans. Més problemàtiques (codi de circulació)
• Redistributives: redistribueixen serveis i bens, donen i treuen. Entren en acció grups de presssió. Problemàtica (IRPF)
• Constitutives: estableixen el marc general. Els actors són els polítics (CE)

Clasificació de MAINTZ

Divideix en 5 tipus: normes de prohibició, autotitació d'activitats financeres, transformació financera, estímuls financers, probvisions de béns i serveis.
Es treballa de forma complementaria amb les diferents teoríes a la Ciencia Política.
2. Procès- Jones 1984
Es basa en procés d'elaboració política pública, les hem d'estudiar seguint esquema que recull les diferents fases d'elaboració de les polítiques públiques. 5 fases:
1. Identificació del problema
2. Formulació d'alternatives
3. Presa de decisions
4. Aplicació de la política (Implementació)
5. Avaluació
Jones analitza les polítiqeus públiques seguint aquest esquema.
1. Identificació del problema
Durant molts anys es pensava que els prblemes existien perque si, per si sols. Arriba un moment en que els teórics busquen el perque dels problemes. En principi es pensava que els problemes eren objectius, però arriven a la conclusió de que els problemes no existeisen per si sols que hi ha unes circumstàncies (ISSUE=problema públic) no necessàriament negatiu. En aquesta fase s'intenta trobar la causa de l'existència del problema i definir-lo, ja que moltes vegades la definició comporta la solució. (EX. La circulació a BCN als 80's...el problema es poc espai pels cotxes, la solució rondes,...)

2. Formulació d'alternatives
Fase molt tècnica. Es busca les diferents possibilitats d'actuació.
Cada possibilitat tindrà diferents consecuències, generarà diferents efectes. Els teòrics ha de tenir les habilitats necessàries per identificar aquests elements (EX. Obra pública...pot haver-hi diferents traçats per a que el AVE arrivi al mateix lloc), en aquesta fase depén molt de l'habilitat dels tècnics.

3. Pressa de decisions: s'ha sacalitzat (donar molta importancia) a la Ciencia Política- Thoening.

4. Aplicació de la política: no se li havia donata importancia. Prén importancia a partir dels 60 __(Pressman y Wilkvasky, la implementación...) Escriuen un llibre on es plantegen el perquè de que si s'havien fet bé les 3 fases anteriors, perquè les polítiquw no s'aplicaven correctament. Descobreixen que les decisions que es prenen poques vegades s'apliquen on apliquen les polítiques i qui les ha d'aplicar Descovreixen que els agents que han d'aplicar la p.p tenen una importancia capital, els funcionaris i l'AP actuen de manera parcial, a vegades generen resistència i altres vegades inèrica.
5. Avaluació: apareix a EEUU als anys 70. Es mira si la pp a complert els objetius principals. Per a que l'Avalucaió es pogués fer bé, s'havien d'establir indicadors per provar l'existència i fracàs. En poques ocasions es fa.
Jones diu que l'avaluación ens permetrà avaluar els problemes i tornar a començar.
1. Quin és el problema?Què passa si no actuem?
2. Quines alternatives, opcions dactuació tenim?
3. Quines son les coseqüències, avantatges i inconvenients, tenen suport o no, generen incomoditat les alternatives?
4. Qui aplica la política, quins interessos té l'agent que aplica la política, com ho fa, quines eines?
5. Com ha impactat, existència de fracàs, que estem obtenint amb aquesta opció?

SISTEMA ELECTORAL
1. Província
2. Tancades+bloquejades
3. Fórmula d'hondt
4. 3% (percentatge mínim de vots que ha de tenir una llista per poder repartir els vot)
5. Magnitud circumscripció, número d'escons

Fórmula d'hodt.....Proporcionals: representar a la societat
Majoritària: El que té el 51 % es queda amb tot

En principi Espanya té proporcionalitat, però és major perque si tenim en compte la magnitud de la circumscripció, el valor d'un vot no és el mateix. RAE va dir que s'havia de tenir un nº important de vots per repartir.
El sistema electoral espanyol està dissenyat amb eines própies però té efectes majoritaris.
Els vots en blanc, fan basar els escons i això afavoreix els partits petits.
ACCIÓ COL•LECTIVA
L'acció política té sempre un cert grau de col•lectivitat. La C. Política intenta estudiar con es desenvolupa l'acció col•lectiva i per quins grups es fa.
Fer política: defensa d'una determinaad idea iles accions que s'emprenen per dur a terme aquesta idea (Vallés). Per fer l'acció col•lectiva s'han de donar requisits:
• Ha d'existir conjunt d'individus que comparteien una idea o objectiu
• Han de tenir la possibilitat de triar (les persones)
• L'objectiu d'aquesta acció ha de ser un bé públic, gaudiran més persones de les que formen grup.
• Col•lectiu de referència: Incloy tots els individus del grup (treballadors)
• Grup efectiu_: només els que actuen (sindicalistes)
L'acció col•lectiva explica la relació entre aquests dos grups.
Acció col•lectiva clàssica (Olson)
• Actors
• Dinàmiques
Quan els individus actuen de forma col•lectiva es generen ineficiències i conflictes.
Els autors es centren en trobar el disseny, òptim i amb els individus decideixen quina és la millor acció. L'acció col•lectiva també estudia les tècniques de decisió.

Teoria de Hirschman

Composta per tres fases: sortida, veu i lleialtat

• SORTIDA: Que passa quan un individu es troba a disgust en un grup? Hirschman parteix de la idea de que l’individu actua de forma racional i que busca el millor per a ell. Quan un individu no esta bé dintre d’una organització se’n va.
• VEU: Si un individu està en desacord i existeixen els mecanismes adequats per canalitzar les discrepàncies i els diferents problemes que hi ha en una organització, es pot manifestar. Això minimitzarà la sortida. Si els mecanismes no funcionen bé, les opcions de que les persones surtin augmentaran.
• LLEIALTAT: Mecanisme especial que lliga l’individu a l’organització. L’individu es queda a l’organització per lleialtat, pel vincle que es crea.

Teoria d’Olson (Acció col•lectiva)

La teoria d’olson està importada de l’economia. Tots els individus intentaran maximitzar el seus beneficis. Els individus actuaran de forma racional i egoista. Olson articula la seva teoria a partir dels beneficis i els costos. Té en compte
egoisme-incentius. S’actuarà si els beneficis són superiors als costos. Estem d’acord, segons olson, que en aquells grans col•lectius on l’acció individual es menys decisiva, hi ha més incentius per no participar. Figura del FREE-RYDER (uns fans l’acció i tots es beneficien).
La forma de contrarestar la no participació són els incentius selectius (els gaudeixen individualment els que participen en el grup). (Exemple: sindicats, si et sindiques tens assessoria jurídica.)
Per Olson hi ha grups petits, on la preocupació per un tema es manifesta de forma molt intensa (Exemple: narcosala, cada setmana els veïns es manifestaven, cada dimecres tallaven la ronda).

3.2. ACTORS POLÍTICS COL•LECTIUS

Estaríem parlant d’associacions voluntàries. Són fenòmens estables en el temps, perdurables, amb desig de permanència. Ha d’existir un conjunt d’interessos comuns i una línea d’actuació conjunta.

Els actors polítics col•lectius apareixen amb la política de masses, sindicats i partits polítics que apareixen al segle XIX.

Hi ha tres tipus d’actors polítics col•lectius amb importància: Moviments socials, grups d’interès o pressió i els partits polítics.

• Moviments socials: Organitzacions amb estabilitat en la seva estructura, discurs específic, estructura flexible i heterogènia, desenvolupa la major part de la seva actuació en la societat (moviment ecologista).
• Grups d’interès: Són estables pel que fa a l’estructura, tenen elements concrets en el seu discurs. Desenvolupen la seva actuació en relació als poders polítics.
• Partits polítics: Estructures estables i rígides, perdurables en el temps, articulen el seu discurs de forma transversal. Desenvolupen les seves accions en torn als bens públics.

Grups de pressió

Associació voluntària que té com a principal objectiu aglutinar diferents interessos per influir sobre l’interés polític, interés per influir en els procés polític.
S’han fet diverses categories de grups de pressió:

• Grups de pressió que es mouen en l’esfera econòmica (sindicats, organitzacions empresarials...)
• Col•lectius que aglutinen individus en forma de característiques socials (sexe, origen...)
• Actuen per causa ideològica o patrimonial, cultural.
• Les estrictament de caràcter polític.

Pel que fa a la seva forma d’actuació, no voler entrar al poder, al govern, però volen influir en el poder públic. Volen influenciar al govern quan elaboren les polítiques públiques.

Hi ha grups amb major influencia, els sindicats apareixen en la constitució espanyola per col•laborar en l’elaboració de polítiques públiques. Quan fem anàlisis de polítiques públiques hem de tenir en compte la influencia dels grups de pressió (Exemple: influencia de les farmacèutiques).

Hi ha sistemes polítics on els grups de pressió tenen molta influencia: EE.UU i UE.
Lobby/lobbies: Són empreses o professionals que representen els interessos dels grups de pressió. (Aquest nom ve donat perque estaven esperant als congressistes en els passadissos dels Congrés per poder influir).

El public choice incorpora aspectes econòmics per explicar teories polítiques:
Teoria Olson
• Grups petits: interessos
• Incentius selectius:
o Positius
o Negatius

Estructuració, discurs i escenaris d’actuació

L’estructura dels moviments socials és flexible, el discurs és transversal i l’escenari és la societat (no convencial).

(1)GRUPS DE PRESSIÓ
• Estructura: Estable/Rígida
• Discurs: Sectorial
• Escenari: Institucional (no pretén governar)

(2) PARTITS POLÍTICS
• Estructura: Rígida/Estructurada
• Discurs: Global
• Escenari: Institucional (concórrer eleccions)

La diferencia entre grups de pressió es troba en la forma d’actuació.
Uns actuen sobre l’opinió pública(1) (sensibilitzar) i els altres (2) actuen en esferes econòmiques, mecenatge i financiació de partits polítics.

Desenvolupen activitats en l’àmbit jurídic (exemple: no pagar la taxa de l’aigua, insubmissió del servei militar, recursos sobre un tema concret...)

Fan accions destinades a modificar el funcionament d’un servei (ex:vaga) alguns col•lectius no tenen dret a vaga com per exemple la policia.

Accions que impliquen violència (ex: piquets). Cada grup de pressió desenvolupa diferents activitats i té diferents conseqüències. Els ciutadans no poden influir, generalment, sobre els grups de pressió.

Hi ha grups de pressió que tenen una gran influencia, altres no, alguns arriben a finançar partits polítics i tenen gran influencia sobre els ciutadans.
Els bancs i les caixes financen els partits polítics, abans de les eleccions els partits reben els diners i pagues. Els bancs tenen ànim de lucre, les caixes no.

Aquestes formes d’actuar dels grups de pressió, ens indiquen la capacitat d’influir. Es veu en el nombre d’activistes i en la importància d’aquests individus, importància estratègica. (Exemple: els pilots, els seu nombre es reduït però generen una gran influencia, la seva vaga genera una gran repercussió.)

També es important, la posició que ocupen els membres del grup de pressió, fora del grup de pressió.
Un tercer element que ens indica la capacitat d’influència és la consistència, estabilitat del grup de pressió (exemple sindicats).
Un altre element seria l’habilitat mediàtica, capacitat d’utilitzar els mitjans de comunicació (per exemple les Víctimes del Terrorisme quan fan un comunicat els quals apareixen sovint als diferents mitjans).
Altre seria la creació de xarxes de col•laboració. Quan es col•labora amb partits polítics i altres és més fàcil influenciar, actuar de manera aïllada redueix per tant la influència.

Els sindicats són grups de pressió “especials”. A vegades actuen com a grup de pressió pur i a vegades com moviments socials ja que sensibilitzen a la societat, etc.
Els sindicats van aparèixer al SXIX. Desprès de la Revolució Industrial el treballador només controla una part molt petita del treball, es comença a explotar als treballadors, són part d’una màquina per així dir-ho. Els sindicats es van anar creant, es van anar convertint en elements de socialització que van millorar les condicions dels treballadors. L’afiliació a sindicats amb el temps va anar baixant. S’afilien més al sector industrial que al sector de serveis.
Els estudis diuen que les crisis econòmiques fan baixar l’afiliació als sindicats. Els sindicats són acusats de defensar als treballadors i no als qui estan aturats o sense treball. Per sindicar-se no s’ha de ser necessàriament treballador assalariat, aquest és el gran argument utilitzat per aquests per defensar-se.
Els sindicats gaudeixen també d’una gran institucionalització.

Moviments socials
Apareixen als anys 60 de manera espontània als moviments dels 60’s.
Són organitzacions molt flexibles basades en democràcia directa, funcionament d’assemblea, heterogemonia interna. No n’hi ha bases jurídiques de finançament.

3 models d’estructuració:

- Articulació de nuclis independents que comparteixen certs valors (mov. Feminista, no existeix una organització única).

- Agrupacions estructurades amb implantació internacional (Greenpeace, Amnistia Internacional). Tenen certa vertebració. Ni Greenpece ni Amnistia Internacional reben finançament públic. No l’accepten.

-Single issue (Producte únic): Són moviments que es centren en un aspecte molt concret, influeixen en un moment per unes circumstàncies concretes i després desapareixen.

I també per exemple els que adopten caire ideològic com per exemple els que estan en contra del avortament.

Partits polítics
Són els actors protagonistes de l’acció col•lectiva. El seu estudi comença amb el de la Ciència política. Són actors discutits, es discuteix la seva centralitat però no s’ha trobat res millor.

Partit Polític:
Associació d’individus per a la defensa de determinats interessos. Organitzats internament en estructura jeràrquica amb afany de permanència en el temps i que té com objectiu arribar al poder i portar a terme el seu programa polític.

Per exemple: Iniciativa per Catalunya, no és d’associació d’individus, associació de partits i per això no és un partit polític, les eleccions no només concedien partits polítics sinó que també col•laboren entitats. A les generals normalment són partits polítics i a les municipals podem trobar altres tipus de candidatures.

Els partits polítics apareixen amb la constitució de les cambres i pren força amb l’augment del sufragi. S.XIX.
Apareixen amb l’Estat lliberal, els pares del parlamentarisme serien els de la revolució francesa.

Els partits polítics exerceixen 5 funcions:

1.Socialització política i creació d’opinions: els primers partits polítics realitzaven funcions de socialització, com per exemple l’alfabetització.
Actualment es dirigeixen més a fer opinions, aquesta funció a pres molta força.

2.L’harmonització d’interessos: el partit polític quan redacta el seu programa ha de tenir en compte interessos de la població, el que fa es acomodar tots els interessos dels ciutadans.

3. La formació de les elits polítiques: Formar en el sentit de construir elits polítiques. Els partits polítics són el mitjà per construir elits polítiques.
Senat: llistes obertes
Congrés: llistes tancades.

4. Canalització de les demandes de la ciutadania: Els partits busquen ser votats, per questa raó recullen les demandes dels ciutadans per tenir més vots. Això provoca que els partits polítics cada cop s’aproximin més ideològicament

5. Reforçament i legitimació de les institucions i del sistema polític: Els partits polítics reforcen i legitimen el sistema polític per la seva sola presència. Els partits anti-sistema són l’excepció.

TIPOLOGIES DE PARTITS POLÍTICS:

Maurice Duverger: és un sociòleg francès, al 1951 fa un llibre on repassa els resultats dels partits polítics de països d’Europa.
Arriba a la conclusió de que n’hi han 2 tipus de partits:

-Quadres/ notables: està format per determinats elits, persones que ja tenen rellevància en la societat, els agrupen de manera laxa (exemple UCD) Partits burgesos .

-Masses: S’estructuren de manera homogènia a partir de jerarquia, comparteixen model ideològic partits obrers.

O. KIRCHHEIMER
Sobre els anys 60, catch all party (partit arreplegador).
Després de la segona guerra mundial és redueix la distància ideològica dels partits, això fa que els partits vagin cap al centre, moderen el discurs per arribar a més votants.

S. ROKKAN
Cap a mitjans dels anys 60, trenca el criteri bàsic que deia que els ciutadans escollien el partit lliurement en funció del que proposen. Ell diu que això no és així, els ciutadans es posicionen segons el caire ideològic del partit i temes.
N’hi han 4 temes:

1. Centre- perifèria: Partits que parteixen d’interessos centrals i altres de la perifèria.
2. Estat- església: Els individus es situen en un dels dos extrems, la concepció religiosa és important o no.
3. Ciutat - camp: propostes agràries o més urbanes.
4. Treball - capital: Partits més burgesos o més obrers.

Els partits i els individus situen la seva ideologia en funció d’un o diversos d’aquests temes.

PANEBIANCO, A ( 1980)

Fa tipologia de partits polítics molt àmplia.
Parteix de dos conceptes.
1. Model originari de partit
2. Institucionalització
3. Model originari de partit

-Procés de creació: Per difusió i per extensió territorial.

Extensió territorial: Partits que apareixen i s’entenen de forma ordenada pel territori.

Difusió: Apareixen a diversos territoris i és van articulant
.
-Institució que el crea: per exemple l’Església catòlica crea un partit polític
-Líder carismàtic
Institucionalització: Incentius selectius.

El partit polític ha de formar part efectiva del sistema polític.
Incentius selectius: Busquen la millora personal.
Incentius col•lectius lleialtat:Busquen la millora del partit.

Institucionalització: - Si no s'institucionalitza---->DESAPAREIX
-Grau d'institucionalització--->Autonomia i respecte a l'actor que el crea.
--->Grau d'internalització (jerarquia, Organització)
Els partits és formen per la combinació dels 2 aspectes generals.
El grau d'institució serà forta per est. Territorial.
El grau d'institució serà baix per als de difusió.
El d'institució que el crea--> Poc autònom
Líder carismàtic pot ser molt imitat o no segons la voluntat del líder.
-Alguns autors parlen del partit empresa (Forza Italia)

3.3
Altres autors van considerar els partits com un sistema.

SISTEMA DE PARTITS:

Llei de DIVERGER : Relaciona el sistema electoral i el sistema de partits.
Deia que on hi havia sistemes electorals de tendència majoritària trobarien bipartidisme.
Va estructurar l'estructura de partits de forma numèrica, és fonamenta en sistema de partit únic, sistema de partits bipartidistes i sistema de partits multipartidista.

SARTORI:
Tipologia de sistemes de partits útil actualment.
El que s'ha de mesurar és la importància dels partits.
S'ha de mesurar a partir de 3 criteris:
-Resultats electorals que és tradueixen en força parlamentària
-Possibilitat formar de coalicions
-Possibilitat de que un partit faci canviar la voluntat d'altre.

1.Sistema de partit únic:
Diferents situacions (unipartidista)

Sistemes unipartidistes totalitaris:
Ideologia global, exerceix el seu poder de forma repressiva, no admet desinència i és un sistema no pluralista. L'aspecte d'ideologia vol arribar a tots els aspectes de la societat.

Sistemes unipartidistes autoritaris:
És un sol partit, té un sistema repressiu, aquest partit únic està format per una forta ideologia, no permeten desinència i és un element repressiu menys intens que l'anterior.

Sistema unipartidista pragmàtic:
Un sol partit , sistema no pluralista, tipus de partit que no ha tingut o ha perdut l'element ideològic, maquinària que fa funcionar l'Estat, els individus formen part del partit per motius pràctics no ideològic. El sistema és menys repressiu.
És diu que el sistema franquista no va passar per les tres fases.


2.Sistema de partit hegemònic
Existeix un sol partit, no perquè no és puguin crear d'altres, el sistema és pluralista , però sempre guanya el mateix, els altres no poden arribar al poder. Per sistema transparent o per modificació de les regles.

GERRY/MANDERINE(salamandra)
Va modificar el sistema per a que sempre guanyés el seu partit , republicà. Només s'utilitza pel disseny de circumscripcions, és un mecanisme de manipulació.
És va utilitzar a França i a Itàlia.

3. Sistema de partit predominant:
És un sistema pluralista, un partir sempre aconsegueix majories parlamentàries molt àmplies, diferència molt gran entre el primer i el segon. Els altres partits no és poden aliar contra el guanyador.
exemple: CIU,(Pujol a Catalunya) però abans no era partit, era coalició.
Obtenir 3 majories consecutives.

4. Sistemes de partits Bipartidistes:
Dos partits recullen la totalitat dels escons o com la possible d'alternança entre 2 partits però els altres no poden accedir al govern, no caldrà fer coalicions. Els partits competiran per l'elector que se situa al centre de l'eix esquerra-dreta.
El cas del Regne Unit.

5.Multipartidisme moderat/limitat:
És un partit pluripartidista.
Hi ha 3,4 o 5 partits, n’hi han governs de coalició, pot haver diverses coalicions alternatives. Tendència bipolar entre 2 coalicions. S’intenta buscar el centre polític.
Governs dèbils i poc estables.

6.Pluripartidista extrem:
N’hi ha 5 o més partits. Molt probable l’èxit de governs de coalició, possibilitat de coalicions alternatives.
Alguns partits polítics sempre queden fora de coalicions i tindran incentius per fer oposició irresponsable a diferència dels anteriors, la tendència serà a distanciar el discurs. Competència centrifuga (tendeix a separar-se del que està al centre).
Ex: Països de l’est després de la caiguda de la Unió Soviètica.

FINANÇAMENT DELS PARTITS POLÍTICS:
N’hi ha fonts públiques i fonts privades.
En les fonts privades troben les quotes dels militants, cas al principi dels partits obrers, les donacions dels particulars i empreses,els beneficis els obtenen de la gestió del propi patrimoni i empreses i els préstecs bancaris.
En quant a les públiques, reben diners de pressupost general en funció de resultats electorals, en especies, com minuts gratuïts de televisió o utilització de seus, la quantitat que han de pagar els diputats, etc al partit per ocupar el càrrec,part del seu sou.(Alguns opinen que és públic, altres privat).

El Nimby provoca un egoísmo personal. Si ponen cárcel, narcosala, se devalúa el precio de los pisos, etc. El parque eólico no va en contra de un interés personal.

La participació ciutadana comença als anys 90 a l’A.P. Diversos autors desenvolupen teories sobre la relació del ciutadà individual amb l’estat (Inglehart). Desprès de drets civils i socials, apareixen drets postmaterialistes que busquen que l’estat actuí de manera mes especifica. La gent te el concepte d’administrat i veuen impossible la participació.
Després del franquisme, el ciutadà comença a participar en l’àmbit política; passa de ser un administrat a un ciutadà. El ciutadà te un paper de control i s’incorpora en determinats procediments administratius amb l’audiència de d’interessat. L’estat i els poders públics van incorporar diferents grups en l’àmbit polític (sindicats, etc.) no el ciutadà individual, com a definició de la política.
Determinats grups com sindicats i associacions veïnals formen part de la definició de política pública però als anys 90 es posa en dubte la seva representativitat. Apareixen models i estructures que pretenen incorporar els ciutadà en el procés d’elaboració de les politiques publiques. Democràcia participativa: els ciutadans hna de participar activament en política, s’ha de superar la democràcia representativa.

ATENCION: O SE PUSO A HACER LA PRACTICA DE INMIGRACIÓN EN MEDIO DE LOS APUNTES, O TENGO MAL LAS FOTOCOPIAS, POR FAVOR COMPROBAR!!
Que estaban físicamente en España y legalizar su situación. Para realizar una política pública hay que conocer la realidad. El principal problema lo tienen los CAP y las escuelas. Si se regularizan tienen derecho a determinadas ventajas y servicios que antes no tenían lo que pasa es que con el tiempo se incrementa la diferencia entre los inmigrantes que llegan y los que se regularizan. Aunque no regulares, los inmigrantes siguen llegando. Con el padrón municipal se podría saber el número de inmigrante que había y los que estaban regularizados, ya que se podía empadronar y acceder a sanidad y escolarización, sin estar totalmente regularizados.
Antonio Izquierdo, es crítico con el aspecto de considerar a los inmigrantes como simples trabajadores y no darles el estatus de ciudadanos.
Si el problema se entiende como inmigrantes que entran lo que hay que hacer es incrementar la policía en las aduanas.
Si consideras el problema como un problema estrictamente de convivencia, la solución seria la integración social. El problema que hay actualmente es que no se define concretamente el problema, la definición que se ha dado históricamente es la de mano de obra. Si el problema no se define bien, las políticas que apliquen no funcionaran correctamente.


1. Estat del Benestar
2. Politiques Públiques
3. Actors

4.- problemes públics. Definició del problema. Entrada en l’agenda (1992) Thoening, Meny diuen que hi ha maneres de pensar que impedeixen centrar l’atenció en l’aparició del problema.
Tres visions que no centraren l’atenció en l’aparició del problema:
- Ascens democràtic representatiu: es pensava que el problema públic apareix mitjançant en el sistema de translació dels problemes de la ciutadania als representants. Les problemàtiques es traslladaven al grup de pressió i govern son permeables a rebre aquests problemes.
- Tirania de l’oferta: una oligarquia tirana pretén decidir i decideix que es problema publica i força l’anàlisi de determinats temes, manipula la informa i controla la dissidència, la impedeix. Funciona de forma inversa a d’anterior. No t’has de preocupar de com apareix el problema.
- Il•lusió fatalista: els problemes neixen, no es panteixen, perquè tenen identitat subjectiva individual. No te una explicació la seva Aparició, els problemes apareixen en un entramat complexa, en situacions no sempre controlades i sotmesos a pressions diverses.

L’aparició del problema es un tema compresa. Superades aquestes visions, considerades insuficients, es centren el l’aparició del problema, hi ha certa subjectivitat en el problema.
BECKER
Dues circumstancia que afavoreix que es consideri problema:
- Carències subjectives en societat: una situació real no coincideix amb ideal.
- Aquesta Carència ha de ser entesa com problemàtica social, ha d’haver decisió de que la circumstància esdevé problema social.
En cadascuna de les societats hi ha una sèrie de valors que es consideren importants i la realitat s’observa en funció d’aquests valors diferents a les societats. Ha d’haver decisió d’actuar. Exemple: polítiques d’igualtat, la desigualtat ha existí i determinats poders han actuat i altres no. Hi ha estats que no ho veuen com un problema i ho fomenten.

4.2- Definició del problema:

Les definicions dels problemes també son qüestionables, no estan perquè si, s’incorporen una determinada connotació. Si no es defineix be el problema la política publica que dissenyen no serà l’adien.
Del mateix problema pot haver 2 visions diferents. Exemple: Un edifici molt alt, la gent s’avorreix a l’ascensor -> solucions ascensor molt ràpid o posar un mirall.

BARDACH, 1994
Defineix una sèrie de criteris per ajudar a definir el problema:
- mirar excessos i deficiències
- Hem d’intentar que la definició sigui avaluatiu en algun punt
- Hem d’intentar que sigui quantificable
- Hem de tenir present que les condicions que causen un problema soviet son un problema. (molts cotxes: el problema pot estar en el transport públic i no en fer més carreteres)
- Perdre l’oportunitat por ser un problema

El problema es que determinats politics omiteixen els problemes. La definició del problema no ha d’incloure una solució implícita.

4.3.- Formació de l’agenda. Agenda Pública.
Agenda Pública: conjunt de problemes que demanen actuació dels poders públics.
COBB I ELDER: 2 TIPUS D’AGENDES
- Agenda “Institucional”, de govern: recull els temes que estan inclusos en competència de l’autoritat, aspectes pactats, obligacions legals, aprovació del pressupost, elaboració…

- Agenda Pública o “sistèmica”: recull els temes que van apareixien, no es correspon amb competència, sinó amb temes que apareixen. Depèn de l’autoritat conjunta.

En la 1ª s’ha de fer, en la 2ª es pot fer o no. Un exemple és el finançament autonòmic, ha intentat donar el salt, ha estat entre els dos, la mes interessant és l’ agenda pública o sistèmica
Condicions perquè un tema estigui a l’ agenda.
El tema ha d’ estar reconegut per l’ autoritat, aquesta pot actuar.
S’ ha de considerar que hi ha disfunció entre la realitat i el que hauria de passar.
El tema de la problemàtica ha de ser abordable.
Ha d’ haver col•lectius afectats que pressionin per a que el tema entri a l’ agenda, algú ha de manifestar que un tema ha d’ entrar a l’ agenda.
Variarà molt a quins col•lectius afecta una acció.
La prudència de que tingui el poder respecte un col•lectiu és molt important.
En la fase inicial l’ acció és molt més permeable.

4.5 Finestres d’ oportunitat

Hi ha situacions en que els poders són més permeables, és més fàcil que un tema entri a l’ agenda, per exemple el període electoral.
També són importants els cicles polítics, al principi de la legislatura entrar temes econòmics importants.

Cicle--- les legislatures
Calendari--- Dates de l’ any electoral

Els moments de crisi també es situen en els temes importants a l’ agenda: catàstrofes, etc.
Les problemàtiques com la pobresa o els nens també entren en moments determinats.
En l’ actualitat els mitjans de comunicació tenen gran influencia perquè un tema entri a l’ agenda, obren les finestres.
Aquestes situacions diverses son les que obren les finestres d’ oportunitat.
En aquest moment el paper dels actors col•lectius és molt important.
Hi ha moments en que els grups de pressió exerceixen una funció important per posar temes a l’ agenda (Tabacalera).
Els emprenedors politics son els qui exerceixen pressió perquè entri un tema a l’ agenda.

TEMA 5

5.1.Formulació d’ alternatives--- Fase en la que es plantegen les diferents alternatives d’ actuació.

Sovint des de la teoria s’ opina que aquesta fase en tècnica i no té lloc en la política.
És una fase molt tècnica però les idees són important, no és purament tècnica.
Altres autors admeten una fase més idealitzada .Altres fan servir el terme idea en lloc del terme política o ideòloga.
A Estats Units é son millor es veu això, hi ha col•lectius que crean idees per a que els candidats les utilitzin.
La teoria ens diu que hi ha dos tipus de col•lectius que faciliten alternatives d’ actuació: comunitats epistemiques i les Advocacy coalition
• Comunitats epistemiques--- Conjunt d’ actors politics i persones individuals que el que intenten es plantejar alternatives diferents per solucions determinades.( Fases---Grup de politics ( PP) professors que crean alternatives de dretes, noe-conservadores).

• Advocay Coalition---Conjunt d’ organismes, individus, xarxa d’ actors que s’ associen per promoure una determinada idea. Estan més a prop a un grup de pressió.
Exemple—les tabacaleres van a universitats per a que facin estudis dient que el tabac no es tant dolent.
La teoria va recollir aquestes postures per a justificar les diferents formes de generar alternatives.
Des de disciplines diferents s’ ha estudiat, més que com a formulació d’ alternatives.
El que es fa es recollir totes les alternatives amb totes les solucions. Per a recollir aquestes alternatives fan falta mitjans tècnics i politics, i d’ altres tipus.
Es diferent que el procés fos tècnic, que la solució sigui tècnica.
El tècnic fa una tasca de previsió, diu els costos i la possibilitat de dur a terme una altre alternativa.

Presa de decisions

La presa de decisions es va considerar la fase més important, va haver una sacralització d’ aquesta fase.
S’ han plantejat diferents models que parteixen d’ una concepció diferent, parteixen de la pregunta de si ha existit la racionalitat? Que implica actuar racionalment? Que és la racionalitat?
Els autors que començaven des de una paradigma ho anaven reformant.
Els quatre models de presa de decisions són: Racionalitat absoluta, limitada, incrementalisme, model de Garbage Dan
Van d’ una racionalitat més pura a una racionalitat més flexible.

Racional absoluta: Plantegen una seqüència estructural de els fets i accions que ens portaran a prendre la millor alternativa.
Els teòrics diuen que aquest plantejament és positiu.
Racionalitat limitada: Les preferències han de ser estables i explicites.
Incrementalisme: El decisor ha de poder conèixer totes les alternatives possibles.
Model Garbage dan : El decisor s’ ha de comportar de manera neutre, no te preferències pròpies. No introdueix aspectes personals i no permetrà ser influenciat.

FORMES DE GOVERN LOCAL

Cap als anys 50 els governs locals van començar a prestar serveis públics. El sistema burocràtic no acabava de funcionar bé. Es planteja que la resistència de municipis petits complica la gestió. S’ inicia una reforma buscant racionalitzar els sistema local ( tres models):
• Model francès o napoleònic: molts minis municipis.
• Model nòrdic: No hi identificació amb el municipi.
• Model anglosaxó:

Els nòrdics van fer fusió municipal, entre 10.000-15.000 habitants, controlant grans parts de territori.
Quan existeix un sentiment de pertinència el municipi, es més difícil de fer reformes.
Països com Bèlgica van tenir problemes en aquest sentit.
El sistema anglosaxó va donar menys problemes, ja que no hi havia aquest sentiment de pertinença.
El sistema francès es el que més sentiment de pertinença tenia, i això va generar problemes.

El principi de subsidiarietat consistia en que si la CE podia arribar millor a un objectiu ho podia fer sempre que no ultrapasses les competències del estat.
Aquest principi va lligat al principi d’ autonomia.
Es buscava que hi hagués una participació més fluida dels ciutadans en l’ àmbit local.